Molts Petons,

Mina i Tomas Bech.

Expressar el que sentim per als tiets és molt difícil perquè a casa, això dels sentiments, fa vergonya, i si a més dels gestos inequívocs i hem de posar paraules, llavors preferim el silenci i el”ja se sap”, abans de mostrar el que sentim. És un pudor absurd del que som conscients, que compartim amb els cosins i que intentem, (els de la nostra generació), no traspassar als més petits.

Una parella és cosa de dos, i quan crea una llar com la que han fet el tiet Toto i la tieta Pepita, aquesta es converteix en quelcom més que la suma de dues personalitats.
Avui celebrem aquesta suma, aquesta unió i sobretot el regal que això ha representat per nosaltres.
Els tiets han construït la nostre segona casa, aquell lloc on sempre s’hi pot anar perquè també és casa nostre i on podem ser qui som, sense amagar-nos.
Una casa on els nostres èxits són celebrats amb el cor, i els nostres fracassos compartits sense dir res, com si no existissin.
Certesa. Certesa de sentir-nos estimats per ser qui som i no com som.
Però no només això, sinó que l’embolcall que ha presidit casa seva: el deixar fer, el bon humor, la lluita optimista, el bon menjar, les dificultats extremes viscudes com si no hi fossin, el desordre i l’ordre aconseguit amb paciència, l’accés a coses “prohibides” per una austeritat mal entesa, el sentiment d’unitat de família, el xivarri d’una llar amb molta gent, el bon gust i a cops l’extravagància ,la música forta,els horaris al servei de les persones, el riure fins plorar, el plorar d’amagat, el culte a l’art i la bellesa, el mar sempre present………i la porta sempre oberta,la converteixen en una casa la nostra,on s’hi està a gust!

Avui us volem donar les gràcies per aquesta casa que heu construït, que també es la nostra i que gràcies a ella, per portar-la al cor, la família de premià de dalt ens sentim menys sola i molt i molt estimada.

Meimi, Bautista, Imma, Lluis, Gemma, David, Marc, Clara, Edu i Tom (per orde rigurós d’aparició)

LALA